Entrevistem Carles Ruiz, alcalde de Viladecans. Coneixem una mica més la figura del nostre alcalde, que ens ha obert les portes de l’Ajuntament.
Per: Nicole Blanco, Carla Entrena i Daniela Pérez
Des del 2005 Carles Ruiz és alcalde del nostre municipi. A més, té altres càrrecs a la Diputació de Barcelona i a la Comissió Executiva del PSC, així com a la Direcció Federal del PSOE. És pare de dos fills i ha treballat sempre des de l’àmbit de la participació social i política.
Com tots sabem, no ets de Viladecans i volem saber què va fer que vinguessis a Viladecans a viure.
Vaig venir l’any 85-86, molt jovenet. Jo soc educador social i treballava a Sant Boi. Havia nascut al barri d’Horta (Barcelona), i havia de creuar Barcelona per venir a Sant Boi cada dia a les 7 del matí. Un drama. Llavors vaig buscar un lloc per viure a prop de la feina. Devia tenir uns 22 o 23 anys. Vaig trobar un pis aquí a Viladecans, a l’Avinguda Roureda, i ja fa més de trenta anys que estic aquí.
I l’interès per ser alcalde ve perquè la teva família forma part del món de la política?
No. Els meus avis eren polítics de pensament, un taxista i l’altre ferroviari. El meu avi matern havia lluitat a l’exèrcit republicà, però no tenia antecedents de dedicar-se a la política. El meu pare era president del club d’hoquei on jo jugava, i sempre havia tingut responsabilitats a l’empresa també, però res més.
Jo, a l’escola, sempre aixecava la mà per fer de delegat o per oferir-me per fer alguna cosa, i a la universitat vaig muntar l’associació d’estudiants de Dret. Sempre he fet coses, si hi ha un problema o una qüestió a resoldre doncs em moc perquè es faci i es resolgui.
Sempre he dit que la millor manera de fer les coses és agrupant-se. Lògicament, els primers anys de democràcia jo sintonitzava molt amb les idees del Partit Socialista, era el que més s’apropava al que jo pensava. Me’n vaig fer militant a la universitat.
Ja no jugues a hoquei?
No. Vaig deixar de jugar-hi per la feina i també per la política: quan em fico en algun lloc m’hi fico de cap, i ja no tenia temps. L’hoquei requeria d’un compromís que jo no podia tenir, estava en una divisió important i havia d’entrenar moltes hores, i entre la universitat, la feina i la política, eren massa coses.
Sabem que t’agrada molt la cuina. Quin és el teu plat preferit?
Ostres, això és com quan et pregunten el teu fill preferit o la cançó preferida. A mi m’agraden moltíssim els canelons, però tinc molts plats que m’agraden un munt també: un bon arròs, per exemple. El que em passa amb l’arròs és que a la memòria hi tinc un gust concret, tinc el record d’un plat i els comparo tots amb aquell.
I què és el que millors cuines?
A mi m’agrada molt la pasta també, la pasta agrada molt a la meva família, específicament la bolonyesa que faig, i també els canelons. Però ara m’ha sortit competència perquè el meu fill estudia cuina, l’altre dia va participar en un concurs de canelons i la veritat és que li surten molt bé. L’escudella, molt laboriosa, però senzilla, i després també peixos al forn o cocotxes al pil-pil.
També hem vist que t’agrada molt la música i que toques o tocaves la guitarra. Des de quan?
Buf, des de ben petit, no sé si va ser als 8 o 9 anys que vaig entrar a la rondalla de l’escola, vaig comprar una guitarra, vaig aprendre a tocar la guitarra espanyola i des de llavors sempre he tingut moltes guitarres per tot arreu. Vaig començar amb l’espanyola i després em vaig comprar una acústica, més tard vaig passar a l’elèctrica, i en tinc diverses perquè el meu fill també va fer guitarra elèctrica. També faig una mica de piano d’oïda.
I també t’agrada llegir, oi?
Llegeixo 3 o 4 llibres alhora. Depèn de l’estat d’ànim que tingui, n’agafo un o un altre, i després tinc coses que he de llegir per la feina. La novel·la històrica m’agrada molt.
Quin llibre recomanaries?
N’hi ha un d’Stefan Zweig, que és un escriptor austríac de principis del segle XIX, i ell feia moltes novel·les sobre personatges històrics, una mica el “best-seller” d’aquella època. Va fer un llibre que es diu El món d’ahir, una reflexió de com es va arribar a l’Alemanya nazi, de com Hitler va arribar al poder. A l’Europa dels anys 30 hi havia molts problemes però hi havia també un sentiment d’alegria, l’economia anava molt bé… i ell fa la reflexió de com el teu propi veí pot acabar matant-te o denunciant-te per acabar en un camp de concentració i com la gent pot canviar d’ideologia només per seguir viva.
Tens constància que a Viladecans s’estigui fent alguna cosa per ajudar als refugiats d’Ucraïna?
Sí, nosaltres hem recollit 10 tones d’aliments i materials que s’han enviat a Ucraïna. S’han recollit per part de la gent en una setmana. A banda, hi ha diverses famílies (entre 14 i 18 persones) acollides aquí a Viladecans, gràcies al Twitter, xarxes socials, coneguts… i a més hi ha tota la col·laboració que està fent econòmicament la gent a la Creu Roja o als comptes que estan oberts. Per exemple, pel dia d’Andalusia, celebrat per les entitats andaluses, es van donar 3 euros per entrada a Ucraïna. Hi ha xarxes d’associacions a Viladecans que durant tot l’any fan activitats solidàries i que quan hi ha una situació d’aquestes, de seguida tothom s’hi bolca i la gent respon molt bé, amb això estic molt content.
Canviant una mica de tema: com vas rebre la notícia que series alcalde?
Em va cridar l’alcalde al despatx i va dir: me’n vaig a la Generalitat, m’han ofert un lloc i vull proposar que siguis tu l’alcalde. Jo era primer tinent d’alcalde, però el que no esperava era aquell moment. Em recordo moltíssim del primer dia que vaig entrar al despatx ja com a alcalde. Em vaig quedar així com: i ara què, què he de fer? Però només va durar dos segons, perquè immediatament va començar a entrar gent a portar-me papers per signar.
Quines accions s’estan duent a terme actualment a Viladecans?
Nosaltres –parlo de nosaltres perquè som tots un equip– fa molts anys que treballem junts, i fa temps vam fer una proposta per Viladecans i moltes coses d’aquelles les hem complert i ara ja n’hem fet un altre per d’aquí a deu anys perquè ha canviat moltíssim tot. Els últims 2-3 anys ha canviat tot d’una manera impressionant: la manera de comprendre les coses, de com treballem, com ens relacionem, les xarxes socials, o temes tan bàsics com la manera de moure’ns: fa quatre anys no hi havia patinets elèctrics, i després d’un Nadal de cop i volta van aparèixer tots els carrers de la ciutat plens de patinets elèctrics, pel que hem hagut de fer unes ordenances noves. En aquest sentit, tenim l’obligació de plantejar nous reptes: renaturalitzar la ciutat, ja que els nivells de contaminació són molt elevats i, per tant, necessitem reduir com sigui la petjada de l’ozó i del CO₂, i hi ha dyes maneres de fer-ho: reduint el consum energètic i absorbint aquest excedent, a través dels arbres. Ara ens hem plantejat plantar 14.000 arbres, actualment en tenim 18.000 a tot Viladecans. Un altre tema molt important per nosaltres era l’educatiu: calia reforçar els centres, però calia també que tinguessin capacitat de millorar els resultats educatius de la gent de Viladecans perquè depenia de més oportunitats al futur. Abans a Viladecans hi havien moltes naus o empreses i això donava un tipus de lloc de feina només, i si algú volia treballar en serveis no hi havia tantes opcions. Per això vam impulsar el parc de negocis, oficines, hotels… i no només naus, comerç o un tipus concret d’empresa. Ara estem aconseguint que gent que marxava fora a treballar pugui treballar a Viladecans, per tant es mou menys amb cotxe, passa més hores a la ciutat i pot fer coses amb els seus fills, els seus amics o consumir i passejar per la ciutat.
Parlant una miqueta de l’educació, què és per a tu l’èxit educatiu?
Per a mi l’èxit educatiu és assolir el nivell de comprensió que et permeti desenvolupar-te en la societat i el nivell d’habilitats de coneixement que et permeti trobar feines adequades que et permetin relacionar-te amb la gent. Té a veure amb la formació de la teva personalitat. Per això és tan important l’educació, perquè al final repercuteix en el funcionament de la societat.
Què en penses, de les escoles concertades?
Jo he anat a escoles públiques i concertades. Jo crec que aquí el que s’ha de mirar amb més cura són algunes escoles que treballen ideològicament: no tant el model de gestió sinó el d’aprenentatge. Les que discriminen per gènere, per exemple. La societat en la qual vivim, igual que no permetríem que tinguessis a una persona lligada una cadira, tampoc podem separar per gènere. L’escola concertada compleix la funció d’arribar on la pública no pot arribar, el que sí que crec és que el sistema educatiu ha de ser similar per a tothom, les oportunitats que ha de tenir la gent han de ser similars independentment de si s’escola és concertada o pública. Hi ha públiques que també funcionen de diferent manera i jo crec que aquesta diversitat és bona. El que no és bo és quan un diu que l’escola és seva per fer coses que des del meu punt de vista no tenen res a veure amb l’educació i generen desigualtat. Després hi ha una altra qüestió que és que com som una administració publica les escoles públiques depenen de nosaltres i les hem de mantenir i posar en funcionament nosaltres.
Abans has parlat que la gent havia d’anar a treballar a Barcelona o altres llocs. El barri nou que s’està construint té a veure amb això?
Pensa que Viladecans som de les ciutats amb la població més jove de Catalunya i fa com quinze anys pràcticament que no es construeixen habitatges i no hi ha tants habitatges com la gent pensa. Per tant, cal molt habitatge i més econòmic. Llavors aquest barri, per exemple, 500 habitatges dels quals es fan són cooperatives, la meitat són de protecció oficial, i molts són de lloguer perquè hi ha molta gent que no pot comprar-se un pis. Per primera vegada a Viladecans tindrem una barreja d’habitatge molt diferent, moltes opcions que donen servei a gran part dels ciutadans perquè no hagin de marxar a viure fora.
Tothom sap que els adolescents d’avui dia prefereixen marxar a altres municipis o fer oci. Quines propostes teniu perquè això no passi i es puguin quedar a Viladecans?
Els joves sempre hem marxat de Viladecans per anar de discoteca, bar o altres llocs. Jo me’n recordo que ens n’anàvem a Castelldefels encara que aquí i hi hagués bars, mai et quedes per anar-te’n de “juerga”. Nosaltres estem donant-li voltes, i per exemple estem intentant recuperar el cinema del qual tenim un 99%, però encara ens queda un 1% d’un banc a qui ja fa dos anys que anem darrere. Posar en marxa els cinemes és una prioritat perquè així molta gent té alternativa dins de Viladecans. Però a part també és donar-li voltes amb la regidora de Joventut, igual que fem activitats per a la gent gran o associacions de veïns podem veure quines activitats es poden fer amb vosaltres.
Al costat de l’Avinguda Molí, s’ha tret el Parc de la Pedra. Què s’hi està fent, allà?
Un altre parc. Aquest parc va ser un dels primers que es va fer després de morir Franco. Es va fer amb pocs diners i tenia molts racons, i això el fa insegur a nivell de gènere, per exemple. Tant és així, que les runes del molí que hi havia, en comptes de desfer-lo i tal, van agafar directament terra i el van tapar i ara ens hem trobat que la part de baix del molí i està intacta. Així, el que volem fer ara és un parc més pensat perquè la gent hi pugui estar, pugui haver-hi més transparència, amb fonts perquè els nens puguin jugar i amb espais més nets. Estem intentant fer que sigui una plaça més ampla, però clar, ara hem descobert la runa, i el que farem de moment serà tancar-la i veure com la podem recuperar.
I aquest pròxim any quines propostes hi ha per fer a Viladecans?
En tenim una de molt bona que es posarà en marxa aviat: un eix de bicis i autobusos de la carretera que va des de Cornellà fins a Castelldefels. A més, quan s’acabi el nou barri posarem en marxa una nova línia de bus, la 3, la tornem a recuperar. També farem dos pavellons nous: un al col·legi Garrofer –la pista del qual es transformarà en una pista coberta– i l’altre a Can Sellarès. Jo espero que l’any que ve com a mínim es pugui començar l’obra. També posem en marxa Ca n’Amat. Nosaltres farem dos museus: un que és aquest, que és una antiga masia del segle XVIII que reconstruirem una mica, però més endavant al barri nou farem el museu gros, on posarem el mamut i totes les coses que expliquin la història del delta. I després farem una nova biblioteca a prop de la vostra escola i més tard a la vella li canviarem totes les finestres i tot això perquè climàticament és un edifici que es va fer en un moment on aquestes coses no es tenien en compte i consumeix molt: té moltes fugues de calor i llavors farem tota una reforma del sistema de climatització com de les parets, els vidres… també hi farem un jardí vertical perquè tota la paret de la biblioteca sigui un jardí.
Com definiries als ciutadans de Viladecans?
A nosaltres no ens han regalat res. La gent és molt reivindicativa i no es rendeix per les coses difícils. Per exemple, l’hospital l’anaven a tancar i ara n’estan fent un de nou perquè vam muntar una manifestació, van anar-hi 5.000 persones, vam recollir firmes i van aconseguir l’hospital. Nosaltres no érem capitals de comarca, no teníem parada de tren, érem els únics que no tenim tren. Hem hagut de lluitar, no ens han regalat res.
En el futur, t’agradaria continuar sent alcalde i estar fent política o tens pensat deixar-ho?
Mira, a mi la política m’agrada moltíssim, ja us ho he dit, des de petit. I, encara que deixés de ser alcalde, estaria en política. Jo he tingut oportunitats d’anar-me’n a altres llocs, però era els que us explicava: no m’hi veig. És un canvi radical, jo crec que aquesta proximitat que té la política local de l’ajuntament, no la té ni la Generalitat ni el govern de l’Estat. Llavors a mi el que m’agrada és això, estar amb la gent, poder parlar, poder resoldre temes i veure com es resolen. A mi el que m’agrada és la política local, el que estic fent, no em veig fent una altra política. He tingut l’oportunitat i he dit que no.
I per últim, un missatge a tots aquells que llegeixin el Creixen Goar Report?
Crec que a Viladecans som més privilegiats que en altres municipis i perquè aquestes oportunitats siguin per la gent de Viladecans necessitem que la gent es formi, s’eduqui per tenir més oportunitats de feina i pugui viure aquí. Jo crec que la major part de la fortuna que té Viladecans és que cada vegada tenim persones més preparades, què és resultat de la inversió educativa que comentàvem al principi i que nosaltres estem treballant perquè això sigui així. No podem oblidar les persones que malauradament no tenen aquestes oportunitats i tenen problemes de solitud o de no poder pagar els recursos i fins i tot d’habitatge. Per això vam fer el programa “Viladecans ens cuida”, que precisament va en aquesta direcció. Viladecans és una ciutat amb moltes més oportunitats que altres, i gran part d’això depèn de la capacitat de la gent per formar-se, però també depèn de la capacitat que tingui per ajudar els que no han tingut aquesta sort perquè puguin continuar endavant. La barreja d’aquestes dues coses són els plans de futur. Jo crec que pot haver-hi felicitat a la nostra ciutat si tota la gent que té oportunitats es col·loca i va bé, però si continues tenint gent que no agafa del carro, la ciutat com a tal no pot ser feliç, no pot viure bé, i per tant jo crec que la combinació de les dues coses ens fa o ens pot fer una ciutat més forta. En els últims anys, Viladecans ha passat a ser la segona ciutat de tota Espanya amb menys desigualtats, i això és molt important.
