Hi ha una frase ben coneguda entre totes les dones del món, “Ves amb compte”. Sents aquesta advertència des que ets ben petita, i continua sonant al teu voltant fins i tot quan ets ja adulta. És tan constant que acaba formant part del teu vocabulari intern. La nit, per a moltes dones, no és un moment més del dia a dia; és més aviat un espai que s’ha d’evitar i controlar constantment. Però, per què? Sortir a la nit a fer un tomb hauria de ser un fet normalitzat i no hauria de despertar cap alarma interna ni fer-nos plantejar una ruta alternativa per tornar a casa. El problema és que avui en dia continua sent un esdeveniment qüestionable i que sempre necessita una justificació de pes.
L’Ainhoa, que surt de casa a les cinc del matí per anar a treballar a l’hospital, ho viu cada dia. Ella no camina ni passeja; ella escaneja. Camina mirant cap enrere i canvia de ruta cada cop que es troba amb algú. Sembla que formi part d’un club d’espionatge, però lamentablement no és el cas. És la vida real d’una dona que només vol arribar al seu lloc de feina. I, tot i que ho podríem arribar a veure com una actitud exagerada, el més probable és que, si t’hi fixes, la majoria de les dones de la teva família també ho facin inconscientment.
La psicòloga Alba Fageme ho expressa en una sola frase: la por no és biològica, és apresa. Els pares ens eduquen fent-nos pensar que hi ha espais que no són per a nosaltres, hores que no són segures, i actituds que ens poden posar en risc. I així, el que s’aconsegueix és que cada dona, quan creix, carregui una motxilla plena de pors que ella mateixa no ha escollit. La dada que ho confirma és innegable: més de la meitat de les dones europees deixen de fer coses per por d’una agressió masclista.
Quan contrastem amb els homes amb les dones, ens adonem que aquest fet en diu més del que sembla. En els grups de WhatsApp o Instagram femenins hi ha un ritual gairebé sagrat: “Ja he arribat a casa.” És una manera de sentir una mica més de tranquil·litat quan cadascuna de les amigues ha de tornar a casa completament sola. En canvi, en els grups masculins, aquest missatge gairebé no existeix. El motiu no està relacionat amb si poden o no enviar-lo, sinó què més aviat és perquè, simplement, no el necessiten. La diferència en aquest àmbit és tan gran, evident i notable, que encara costa d’entendre com pot haver-hi gent que dubti de la magnitud del problema.
Quan la por et governa no només condiciona el que fas: condiciona com penses. Si aquesta por va en augment, pot acabar derivant en ansietat, pànic o fins i tot fòbia. El cos ho sap molt abans que tu: el cor s’accelera, l’aire costa d’entrar i la ment visualitza escenaris que no haurien d’existir. Fins i tot, si al final no passa res, l’anticipació ja és prou pesada per sentir-la constantment.
No es pot negar que hi ha mesures que ajuden. Compartir ubicació, avisar del recorregut, tenir aplicacions compartides com “Life 360” o activar l’opció d’emergència al mòbil són eines útils, sí. Però també són un record constant que la seguretat femenina s’ha delegat a les mateixes dones, com si fos responsabilitat seva i no del sistema que permet que aquesta por existeixi.
La llei per a la igualtat efectiva, aprovada en el 2007, va marcar un punt d’inflexió en aquest tema. Però una sola llei no pot transformar per si sola una cultura que, encara avui en dia, permet que les dones se sentin ciutadanes de segona quan cau el sol. Una sola llei no és capaç d’eliminar segles de silencis, prejudicis i normalització de violència.
El que necessitem no és només protecció, sinó transformació. Necessitem que la societat deixi de preguntar-se que fan les dones quan cau la nit i començar a preguntar-se per què hi ha homes que la fan perillosa.
La nit no és l’enemic. L’enemic és la cultura que ens ha robat el dret de viure-la amb llibertat. I fins que no recuperem aquest dret, continuarem esperant el missatge de “Ja he arribat”, quan el que volem és no haver d’enviar-lo mai més.
