-
Com et vas sentir el primer dia que et comuniquen la malaltia del teu familiar? En el cas de la malaltia de la meva filla, no va ser de cop, sinó que ja anàvem detectant petits indicis, però un cop ja la van haver d’ingressar, no em podia ni volia creure que tingués una malaltia tan greu i que no seria una cosa passatgera…
-
Com va ser el començament de tot? Notàvem que no menjava com abans, per exemple, demana fruita per esmorzar, deixava menjar al plat i feia molt d’esport. Fins que un dia després de tant dèficit alimentari, el seu cos va dir prou i es va desmaiar.
-
Quines coses vas haver de sacrificar per poder estar al seu costat? Jo no diria sacrificar, perquè cuidar i estar amb la Núria era l’únic que volia fer, però sí que vaig haver de deixar una feina que m’omplia molt.
-
Quins esforços has hagut de posar? M’he hagut de documentar molt per entendre aquesta malaltia. Que molta gent es pensa que és un capritx o una ximpleria, però està catalogada com a malaltia greu, com per exemple el càncer.
-
Què és el que pitjor portes o vas portar? El pitjor veure patir a la meva filla i adornar-me què no seria cosa de poc temps. És una malaltia que cada pacient necessita el seu propi temps i el seu ritme per curar-se.
-
Et vas sentir sola en algun moment? No, en cap moment, m’he sentit sempre defensada per la família i els amics, i també mèdics i infermers.
-
Has après alguna cosa de tu mateixa durant aquesta experiència? He de dir que és una prova molt dura que m’ha posat la vida, però també una immensa lliçó que m’ha ensenyat a valorar més la vida i el que realment importa.
-
Com ha afectat aquesta situació a la teva salut mental? Ha afectat més la meva salut emocional. Veure patir a un fill és molt dur, també he hagut de prendre alguna cosa de medicació per no decaure. Hem de tirar endavant amb el que tens i que has de lluitar per això.
-
D’on has tret les forces per a enfrontar-te cada dia? Això em ve de família. El meu pare ha sigut l’home més fort del món i em va ensenyar que “sempre que ha plogut, al final ha parat”
-
Has pensat en què no servia de res el que feies en algun moment? No, en absolut. Cada petita paraula, gest, abraçada, ha servit per fer-li saber a la la meva filla que ens sortirem i que ens queden moltes coses meravelloses per fer.
-
Com et sents avui dia després de tot? Estic molt orgullosa d’ella i jo també de mi mateixa, per saber llegir en els seus ulls el que necessitava en tot moment i haver sigut el seu far.
-
Creus que hi ha una Marisa abans i després d’aquest procés? I tant, després d’haver patit com hem patit tot aquest temps, qualsevol problema que tinguem ara em sembla un “passeig”.
