Per: Sira Rafales, Noa Espada, Eva Bermúdez
És evident que, avui dia, vivim envoltats d’imatges i missatges que ens insisteixen que hem de ser feliços constantment. A les xarxes socials, i fins i tot en converses quotidianes, sembla que tothom tingui una vida perfecta. Però nosaltres ens preguntem: aquesta felicitat és real o és només una aparença? En aquest article volem defensar que la pressió de mostrar sempre un somriure ens allunya de la felicitat autèntica i ens fa sentir culpables quan no estem bé.
De vegades sembla que la societat ens ha ensenyat a pensar que mostrar-nos tristos o insegurs és un signe de debilitat. A les xarxes socials això encara es veu més clar com Instagram premia les imatges felices i estètiques, mentre que TikTok o Twitter sovint viralitzen moments d’humor o vulnerabilitat, generant maneres diferents de mostrar o d’amagar com ens sentim. Quants cops hem sentit la necessitat d’assegurar als altres que tot està bé, encara que per dins ens sentíssim una mica perduts? Potser és aquella reunió de feina on somriem perquè toca, encara que estiguem esgotats; o aquella foto a les xarxes socials on tot sembla perfecte, tot i que hem tingut un dia difícil. Ens han fet creure que si no lluïm segurs i feliços, no serem acceptats, i això pesa molt més del que pensem.
Molts psicòlegs expliquen que intentar amagar constantment les emocions negatives pot ser molt cansat. Un estudi del 2018 publicat al Journal of Experimental Psychology mostra que les persones que suprimeixen emocions de manera habitual tenen un 15% més de probabilitat de patir ansietat. A més, un informe de la Universitat Stanford l’any 2020 indica que l’ús excessiu d’Instagram augmenta la pressió per semblar feliç, especialment entre adolescents. És com portar una màscara que pesa cada cop més, que no encaixa del tot i que, al final, ens fa sentir ansiosos i frustrats. I si ho mirem amb calma, qui no ha tingut mai un dia en què simplement volia plorar o queixar-se sense que ningú el jutgés? Però sovint sentim que no podem fer-ho, que hem de mantenir la imatge de “tot està bé”.
Les xarxes socials, per descomptat, hi tenen molt a veure. Tots hem publicat fotos d’una sortida preciosa, del cafè amb amics, d’un moment divertit, mentre amagàvem les discussions o aquelles nits tristes. Sense adonar-nos-en, això crea una competició silenciosa: veure qui sembla més feliç o qui té la vida més “perfecta”. Però la realitat és molt més simple: la felicitat no és constant. Tothom té moments bons i moments dolents, i això no ens fa pitjors persones ni menys capaços d’afrontar problemes.
Imagina que et trobes amb un amic que, per primera vegada, et diu que està estressat o trist. No el jutjaries, oi? Al contrari, segur que li faries costat. Per què, doncs, no ens permetem a nosaltres mateixos ser igual d’humans? Aprendre a ser sincers amb nosaltres mateixos i amb els altres ens ajuda a crear relacions més autèntiques, a deixar de sentir aquesta pressió constant de semblar feliços, i fins i tot a respirar una mica millor i més tranquils.
No cal amagar-nos ni fingir que tot està bé. Podem acceptar els nostres dies dolents sense por ni vergonya. Compartir-los amb algú de confiança, riure quan toca i plorar quan cal. Tot això és part de viure de manera real. Així que la propera vegada que et sentis confós, trist o insegur, recorda: no estàs sol, i no passa res. Mostrar com som de veritat no ens debilita, ens ajuda a ser sincers amb nosaltres mateixos.
